Puigmal al cavall

Un cap de setmana més, i amb la mà millorant força ens tornem a troba el mestre rebufat i jo per intenar fotre-li mà a la Puigmal al Cavall Bernat.

"Agarrate fuerte Antonio, agarrate fuerte". Aquest tio és un putu fanatic i aquesta es una de les frases que em deixa anar mentre baixem amb cotxe i m'explica histories de grans escaladors.

Així que amb la calma ens plantem a sota l'esquera del cavall amb ganes de començar a escalar.

La via comença bé. Un llarg fàcil de matojo-tracción que ens porta a la R0. A partir d'aquí... BON DIA! La via no regala res. Els quatre primers llargs no són gens fàcils i la roca de dubtosa cal·litat en alguns punts.

el primer té un paset abans d'arribar a reunió d'aquests que t'hi has de saber posar bé. El segon una sortida desplomada on vam passar amb artificial i al loro! marxen dues fisures que no saps quina es millor. Una protegible però trencada a no poder més, l'altre més complicada però més dificil de protegir. Desprès de passar una mica de por i fer algun que alre pas exposat arribem a la R2.

Segueix amb un altre llarg preciós i potser més senzill, però amb uns primers metres de xemeneia que fan suar d'allo més. R3.

L'últim llarg complicat és el quart. Una fisura desplomada (diuen 7a en lliure) que és un A1 com una casa de pagès (això pels que fem 3b+ grau amunt, grau avall es clar). Equipa que equiparàs s'acaba arribant a la R4. Deu ni do el que fa suar arribar fins aquí. Poc equipament (com ha de ser) i bones reunions. Una línia fantàstica.

A partir d'aquí, com si res no hagues passat la tonica de la via canvia de cop. Un parabolt cada mig metre, dos llargs d'Ae sense cap dificultat ni patiment, només espectacularitat i directe al cim.

Al costat de la moreneta unes pregaries donant gracies als aliments que deu nostre senyor ens dona i gas avall.