Aventura en solitari al pla d'aiats...

La tarda del dissabte es transforma de color blanc. Els carrers queden plens de neu i les meves ganes per realitzar el camí vertical d’Aiats s’incrementen en saber que l’aproximació i l’entorn de la via estaran regats d’una llum especial. Així que els dubtes no guanyen les pors i abans d’anar al llit deixo la maleta plena a rebentar de material i abrics. Demà serà un gran dia, el dia que puc realitzar una de les pujades més boniques des de que sóc escalador.

Toca el despertador, i el primer que faig es mirar el gruix de neu que encara queda davant de casa. Durant la nit no ha nevat i si les condicions són les esperades podré realitzar l’escalada. Surto de casa i enfilo la carretera fins a Cantonigros on el fred que encara i fa i el gel de les corbes em fan parar a fer el cafè que em convencerà que avui és el dia.
Un cop passat Cantoni agafo el camí de carro que em portarà sota els cingles d’Aiats. Es nota que no hi passa tanta gent com a la carretera i a dos per hora vigilant no patinar en qualsevol corba gelada em planto fins on les rodes del cotxe diuen prou. El sol del dia fondrà la neu i em deixarà marxar, això espero.
Material a l’esquena i abric posat, començo l’aproximació a peu de via. Una baralla constant amb els arbres nevats que em deixen blanc passa rere passa, però desprès d’una mitja hora arribo a l’spit clau. Aquí comença tot!
Em trec la roba més abultosa i els guants de neu i els col·loco dins la maleta mentre agafo el material d’escalada. Sembla que farà bon dia, i la neu ja s’està fonent. De fet a peu de via es conserven uns escaços quatre centímetres de neu i la paret sembla neta, a excepció de clapes molles que deixa la neu al fondre’s des del cim del pla.

Munto reunió i amunt! Primers passos amb lliure fins al primer buril. Amb aquestes condicions fa una mica de cosa però estic a ran de terra, aquí no hi ha perill. Un cop enfilat el primer buril segueixo amunt implacable cosint la paret buril rere buril, sense masses problemes ja que la seva proximitat només et fa patir de tant en quant. S’aproxima la hora d’escalada, i desprès d’haver deixat endarrere una reunió d’esequipada que t’obliga a fer un pas exposat, ja sóc a la segona d’elles, on preparo tots els estris per tornar al terra i pujar a recollir el material. Jumerant, jumerant torno a arribar per segon cop a la reunió on content observo els cinquanta metres que ja me cruspit.

50 metres i al cim. Empalmant dues tirades hauria d’arribar sense més mal de caps a dalt el pla d’Aiats però amb només cinc metres comencen a sorgir els problemes. Un mal gest, la corda auxiliar comença a caure i m’arrenca el portamaterial de la dreta. Mentre em giro encara espantat del soroll de la corda al caure cingle avall veig la imatge de tota la ferralla que està caient. M’és imprescindible per pujar? Que hi portava concretament en aquest portamaterial? “penso ràpidament”. La proximitat amb la reunió em fa decidir tornar a baixar fins a terra a buscar la corda i el que pugui recuperar. Dit i fet. Desgrimpo els cinc metres d’artificial que havia aconseguit pujar i torno a rapelar fins a terra. Allà recupero la corda i algun ferragot dels que m’havien caigut, però no se del cert que hi portava en aquella nansa porta-material. Un cop revisat el material que em queda decideixo seguir amunt i completar la via. Amb certa por al fracàs torno a jumerar els cinquanta primers metres de via i molt més cansat del compte torno a arribar a mitja paret. els pulmons insuflen fort en busca de l’aire, la tensió em manté més rígid del normal i tot això fa que malgrat estar al voltant dels tres o quatre graus el meu cos no estigui passant gens de fred.

A la segona va a la vençuda!! Animant-me a mi mateix segueixo amunt amb certa por i cert neguit. Ser que tot va bé però ja he tingut un ensurt que m’ha fet perdre temps, forces, i ha desestabilitzat el meu caparró. Amb ganes de completar una bona escalada amb solitari segueixo pujant buril rere buril sense parar a descansar, una sortida amb lliure desprès de la suposada tercera reunió que no equipo em fa estar a totes. Les botes no s’arrapen, la pedra del Collsacabra no dona precisament confiança i la neu que s’està desglaçant fa que hagi de donar-ho tot per atrapar la última tirada de burils. Ja la tinc! un darrera l’altre vaig enfilant-me pel tros més aèri de la via i al final de tot de l’espero... ja i sóc! La última reunió m’indica que sóc el cim. Quatre passes més per sobre d’aquesta i el cos se’m omple d’alegria al contemplar-me a dalt de tot del Pla d’Aiats.

Ho he aconseguit. La meva primera escalada amb solitària amb una mica d’entitat. Només queda contemplar la meravellosa vista de tot el Collsacabra i les guillaries pintats de blanc amb un sol radiant intentant guanyar la neu. Ara només queda baixar i sóc conscient que encara no he acabat, un parell de ràpels llargs i tocaré a terra. Ja he baixat el primer, recollir corda i seguir avall és el que pensa el meu cap quan de sobte sento un soroll de roca sobre el casc. Màgic soroll aquest que t’avisa que estas protegits, però abans de poder-me apartar una roca aquest cop de dimensions més grans cau sobre la meva espatlla esquerra. El dolor em recorre el cos, però avui no es el dia que el camí vertical d’Aiats em tombarà. Adolorit preparo el segon ràpel en compte de no fer baixar cap més roca i baixo fins a tocar terra. Recullo les cordes,intento trobar algun mosquetó més dels que m’han caigut i ara si!! He acabat el camí vertical d’Aiats, amb més problemes dels previstos i la pèrdua de material però res pot apagar el foc que em recorre el cos i que em fa sentir tant feliç.

La tornada el cotxe la realitzo gairebé corrents, l’energia m’embarga i hi ha moments que fins i tot les llàgrimes volen jugar amb mi. Arribo el cotxe, truco a la família per que sàpiguen que ja sóc a baix. Sóc un home feliç, molt feliç, potser feliç com no ho he estat mai.

Benji. 16/12/07
Camí vertical d'Aïats.