3b+

geeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!!!

2012-02-12T23:01:00.000+01:00

Dilluns no en vaig tenir prou, tant dies veient els termometres a sota zero a la furgoneta destí la feina m'estaven trestocant, cada dia estava més nerviós i cada vegada pensava més en gel i més gel.

la sarra, que bonica

Divendres: toca currar, però avui estic de sort, ja que a les 11 acabo i a les dotze ja em passen a buscar per manresa per marxar cap a Bielsa. Viatge llarg, massa llarg per les ganes de gel que tinc, però a quarts de quatre ens plantem a sota el pàrquing de la boca sur i a les quatre en punt comencem a escalar el sueño del agua. Encara hi ha una cordada que rapela l'ultim llarg, el nostre primer. Picada rera picada a les sis ja som muntant als ràpels a dalt de tot. Hem fet quatre llarg ben llargs i em disfrutat d'allò més amb unes línies precioses a peu de carretera. Arribem a baix ja de fosc però amb la tranquilitat de que ja només falta una cosa, esperar que sigui demà per poder picar més i més.

segon llarg del sueño del agua

Dissabte: Ens aixequem amb intenció de fer la sarra, fa molts anys que no es forma i una joia d'aquestes caracteristiques no es pot deixar escapar, però com sospitàvem... hi ha unes trecentes mil persones a sota esperant per pujar. Canvi de plans, agafem al cotxe i enfilem cap a la boca sur. S'ha d'aprofitar que estàn totes formades!!! Ens plantem a sota la còlera de dios i no hi ha ningú!!! aquesta és la nostra!!! Hi ha cordades a tot arreu i aquesta està buida!!! encara no m'ho puc creure! La via té només 60m però d'allò més bonics. Puju jo, i acabo més moll que sec. El meu ritme lent ha fet que en Pau hagi agafat fred i tampoc es vol mullar, així que rapelo i desmontu el llarg. Decidim baixar el cotxe, agafar calor, secar el material congelat (alguns mosquetons no s'obren a causa del gel) i anar a fer una altra cascadeta.

la còlera de dios

una bona dutxa mai va malament... però a -10...

Un cop secs i ja reben energia del solet, ens enfilem cap al ponte el neopreno, cascada de gran cabal i que necessita de condicions ben fredes. Allà hi ha moltes cordades que ja marxen i aprofitem que estan els primers llargs buits per pujar a pèl. Seguim així i ens sentim còmodes, així que anem avantçant fins a l'últim llarg. Aquí ens encordem i fem el llarg final fins al cim. Ja tenim el dia fet! Rapelem, i cap al cotxe.

Un cop al cotxe enprenem el camí de tornada cap a la plana, però abans d'arribar... al trencant de berga... paro i em poso a dormir, ja que l'endemà ja em recollirant per escalar un pèl més al pedra.

ponte el neopreno

Diumenge: En Toni i en Xiuli em recullen i pugem direcció a costafreda. No conec el sector però em faria gràcia escalar-hi ara que s'han format algunes cascades, però des de la carretera no ens acaba de convencer i pugem fins el pàrquing del gresolet. Tot i la munió de cotxes que hi ha, baixem fins les cascades del miner i tota la gent (sembla un curs) baixa fins a baix de tot. Ens quedem als dos ressalts interessants d'aquesta i escalem a gust! Estan en condicions inmillorables. Acabem de pujar fins l'últim miner però aquest o està format, així que pugem torrent amunt fins la cascada de l'arbret! Hi ha gent, però sorprenentment estan baixant. Doncs nosaltres pugem i li fotem! Encara no me'n ser avenir que portem tres cascades i no haguem hagut d'esperar! Però si voltant per aquí hi deu haver-hi al voltant de 50 o 60 persones amb piolos!!! Acabada la cascada de l'arbret ja només falta rematar la feina escalant la columna del verdet. En Toni es curra la cascadeta i la disfruta d'allò més! Aquest nanu... li està agafant la malaltia del gel... La cascada està en més bones condicions que el dilluns, i com que el "a pelo" de dilluns em va molar, li foto ràpid i segur fins a dalt. Ja tenim un altre dia de gel a la butxaca i... demà toca treballar!!! però... i dimarts???

diversió assegurada als miners del pedraforca

en Toni al verdet. Nice!

tornarà a glaçar, tornarem a currar, se'ns tornaran a inflar, però tornarem a picar fins que se'ns desinflin els pebrots encara que sigui de nit!

2012-02-07T13:27:00.001+01:00

Diumenge nit, veig que la gent comença a penjar piades de cascades, totes escalables després d'un cap de setmana de fred intens i jo amb previsió d'una setmana de treball per davant.. em començo a posar nerviós i acabo preparant les classes de demà al mateix temps que la maleta de material, els piolos i abric.

Així doncs, dilluns desprès de currar, al voltant de les 3 agafo el cotxe i en comptes de dinar agafo carretera cap als peus del Pedraforca. Arribo a tres quarts de quatre al pàrquing, on per la meva sorpresa hi ha sis o set cotxes, em vesteixo ràpid i cap a buscar gel.

Arribo als ressats de més al fons i començo a pujar, el gel és prou bo i malgrat la manca de neu hi ha més gel del que m'esperava. Anar pujant faig un parell de ressalts interessants i em planto a la columna del verdet. Allà em trobo una cordada que encara està escalant i quan acaben m'hi poso jo.

Aquesta última xorreja bastant i em deixa les mans glaçades però el glaç i l'escalada és bonica i segura.

Ja amb la lluna il·luminant el camí entorno cap al pàrquing a canviar-me fer un dinar-berenar-sopar de tot el que no he menjat avui i cap a dormir a prop de l'insti que demà s'ha de tronar a currar ben d'hora el mati.

Una bona tarda fanàtica d'escalada esperant poder tenir més temps per poder marxar a buscar cascades més potents però més llunyanes a casa nostre.

cordada a la columna del verdet

cascades de la font freda. ¿en condicions? foto des de la carretera

not for climbing... now

2012-02-05T19:09:00.000+01:00

la foradada 5-2-12

Bastiments, una excursioneta

2012-01-15T21:19:00.000+01:00

"quina vida més dura..."

els germanets de passeig

l'Adri remenant les eines

les tres es posaven uns grampons per primer cop

com diu en xiulet... ON TOP!

Canal Roya

2012-01-13T23:05:00.000+01:00

Ja que tenia dos dies seguits de festa, no era finde, a Catalunya no hi ha gel enlloc i la motivació estava pels núvols... doncs vaig buscar un company que tingues ganes d'activitat i en Xevi no falla! Doncs vam anar a Canal Roya i vam trobar gel suficient per escalar i vam fer casibé totes les línies d'aquest sector. Totes en bastant bones condicions i alguna de molt i molt maca. Aquí va un recull de fotos:

Canal Roya

Xevi al 2n llarg de la Canal Roya wall

1r llarg de la goulotte Opera Prima

Sortida preciosa i espectacular de la goulotte

Enajenación mental, un pèl justeta

Imatges espectaculars

En Xevi amb l'Anayet de fons

Benji intentant pujar dignament en top

cansats d'esperar hem anat a buscar

2012-01-05T19:54:00.000+01:00

Cansats d'esperar a casa que algu penges a l'infohielo si hi havia condicions a algun lloc, hem decidit marxar fins a bielsa a buscar sort. Ens hem trobat que a la vall de barrosa plovia a la nit i ens axecavem a 3º positius. Ja que erem alla he anat a tirar unes fotiques per veure el deselentador paissatge amb zero neu i poc glaç i hem marxat fins a la boca nord del tunel. Parats a l'entrada sur hem vist com totes les casacades de la boca espanyola eren un regalim d'aigua i els paissatges més propicis d'estiu que de ple hivern.

Al final a la boca nord del tunel hem escalat la dorada per la línia que s'ha deixat! una mica per aqui una mica per allà i algunes dissipadores per si de cas. Un cop escalat això i desprès d'haver fet algun topropillo per algun tram més vertical però encara més precari ens hem posat a la canal de la dorada i l'hem escalat fins dalt. Aquí si que cal dir que hi havia gel bo i al no haver-hi massa neu a la vall ens ha deixat escalar-la tocant bastant gel, tot i que de vertical poqueta cosa. Al final això és el que ha sortit d'una sortida exprès desesperats de veure nomès gel al congelador de casa.

Al final, si més no, en Toni i un servidor hem pogut treure a passejar el gos uns estoneta!

ocèano pacífico "pas de conditions" - i normalment és un paquet de gel...


espluca i anuka -encara pitjor que l'ocèano-

en Toni patinant -no és la millor foto però vaia tresmilista que està fet patinant així-

la dorada per on es deixa

canal de la dorada -encara ens ha deixat acabar bé el dia-


ultima reunió de la canal, primera de l'any - com trobem a faltar el gel-

un bon any...

2012-01-01T19:55:00.000+01:00

Abans d'acabar l'any, i desprès de l'estrabada que va patir les meves cervicals a mitjans de desembre els últims dies de l'any vaig decidir dedicar-los a fer activitat. El saldo final va acabar portant la canal amagada al gra de fajol petit amb en Toni, on vam aprofitar per estrenar algunes eines noves que tenim per picar gel i disfrutar d'allò més d'un bon dia sense gaire gens pels vorals.

També vaig poder tornar a baixar cap a Cornudella i escalar durant tres dies a Siurana i al Racó de misa, amb un bon saldo d'encadenaments però sobretot retrobant molta gent fanàtica que normalment volta pel ripollès i la Garrotxa i que ens van fer riure durnat els tres dies de l'estada pel montsant.

final del pont per parets lleidetanes

2011-12-12T23:01:00.001+01:00

Quatre dies amb en Xevi han servit per fer esportiva al barranc de grillons (si,si, no me'n ser avenir de veure en Xevi Camalot fent freeky), però els dos dies següents vam canviar el gri-gri i la corda simple per l'hamaca i el petate i vam anar a fer la via Taj Mahal a roca Regina, la que ha estat la meva primera experiència en hamaca i dormint en plena vertical. Tota una experiència que s'haurà de repetir! L'últim dels quatre dies vam dormir una bona estona i vam acabar a St llorenç de Montgai fent una vieta senzilla i paraboltada però molt bonica per desentomar-nos una mica i acabar d'una bona forma l'estada per terres de lleida.

Tarragona, altre cop.

2011-12-06T12:29:00.000+01:00

es pon el sol després de l'ultima via a siurana

vistes des del racó de misa

Barrots

2011-11-29T23:17:00.000+01:00

Cap de setmana a terres tarragonines. Divendres tot buscant algú per escalar una miqueta dissabte em convencen per marxar tot el cap de setmana. Els companys d'aquesta estada han estat en Popi, en Gil, (jo), en Cèsar, en Santi (d'esquerra a dreta a la primera foto) i en Roig (que va marxar un pèl abans.

Les fotografies que he penjat són extretes vilment del blog "fotosdescalada.blogspot.com" d'en Santi i demostren clarament la bellesa que ens envoltava mentre escalàvem, la tranquilitat i la bona companyia que va provocar una bona dosi de riures durant els dos dies.

riglos '11

2011-10-30T21:11:00.001+01:00

Espectacular!!! Riglos sempre m'ha facinat i feia molt, molt temps que tenia ganes d'anar a fer algunes vies que abans veia imposibles. Al final aquest dies he pogut compartir amb l'amic Iker unes bonissimes vies que per mi han estat un regal, per un bou com ell uns bons llargs per lluitar i alguns encadenar!

28-10-11

ZULU DEMENTE

Arribem a Riglos al voltant de la una del migdia a Riglos després de conduir sota la pluja intensa que ens ha acompanyat des de la plana fins a la franja. Amb la

pluja que queia no les teniem totes de poder escalar però al final el dia es posa de part nostre i al arribar contemplem com el cel mig enovulat ens deixarà fer de les

nostres. Sense perdre temps ens eqwuipem i directes a la zulu demnete. Ja hi ha dos cordades a davant que dibuixen clarament la línia però que tard com anem no molestaran gens. Corda friki i peu avall. Fem els dos primers llargs ràpid i retifiquem que els cantos estan sobats fins el moment, però els dos següents llargs de més de 50m cadascun i de desplom amb canto ens fan canviar d'opinió. Dos 6b d'allò més bons i disfrutons. L'últim llarg ja és una altre història. L'Iker el lluita i amb un parell de vuelos acaba sortint per dalt. Avui no estava fi del tot però li hagues pogut sortir, jo per la meva part em sorprenc i dignament l'escalo tot nomès parant al pas de soprtida del desplom final. Molt contents!

29-10-11

CARNAVALADA

Desdprés de dormir casi dotze hores com uns campìons ens aixequem amb el terra moll i les parets ben seques, direcció els següen objectiu. els primers llargs discorren més per els diedres amb panxes típics de riglos i ens porten a la repisa del mig del pisón. Allà el jabatu de l'Iker surt disparat i es puleix el llarg de 7a+, el llarg estrella de la via. Els tres llargs següents, sense ser gents fàcils tornen a surcar diedres i panxes caracteristics de riglos, però ems quedenm amb la sensació que em general, no ha estat la millor via de riglos.

30-10-11

LA FIESTA DEL BÍCEPS

Una via mítica, tothom en parla, que soi tant canto, que si és boníssima, que si s'ha de fer com a mínim una vegada a la vida, pues jo no soc ningú per portar la contaria a tantes veus i crec que es una de les millors vies que he fet dins el seu estil. La fem amb quatre llargs, tots d'entre 55 i 65 metres, empalmant els llargs de dos en dos i deixant que l'Iker, de nou, es puleixi sense pietat, ja no el llarg dur de la via sinó la via sencera. Per la meva part tinc la gran sort de poder escalar de primer el 5è i 6è llargs (el nostre 3r) completant segurament el llarg més espectacular que he fet mai i que possiblement costi d'igualar. Seixanta metres de putu cantu i molt desplom que fan que la sensació orgàsmica d'escalar augmenti i augmenti fins a dubtar fins ni tot de si la mullena dels pantalons és de la suor. Al final, acabem els tres dies amb una gran via i amb la sensacions espectaculars que ens ofereixen les reunions penjades i uns llargs tan majestuosos.

aupa, i a seguir pujant que fa baixada

GIL ERRA... orgull calldetenenc!!

2011-10-17T20:34:00.001+02:00

Aquesta és la versió original que masturband va interpretar sobre l'antoiga història d'amor entre un xicotet de Vic i un jove de Calldetenes. C'est l'amour!
L'únic xafastre va ser la destruccióde la guitarra sobre al cap d'en Muy (al loro al final del videu).

seguim pujant...

2011-09-12T23:43:00.000+02:00

La foto no és anecdòtica. L'any passat, durant tot l'estiu vaig fer tres dies comptats d'esportiva i algunes sortides a llocs emblemàtics com l'agulla dibona, a l'esquerra present.

Aquest anys, des de l'u de juliol, alliberat de càrregues laborals fins a dia d'avui, he estat escalant, escalant com mai, però esportiva i nomès esportiva. No em pensava que mai deixaria tan abandonats els friends ni que els estreps es passarien tant i tant temps a les lleixes de casa, però així ha anat. Això si, tampoc mai he gaudit tant del frekyi això m'ha portat a escalar a sectors i a probar vies que em pensava que mai de la vida estarien alñ meu abast. Ara començo a entendre a algun boic amb bíceps de ferro que deia que quan més grau feies més bé t¡ho passaves. Doncs realment he passat un estiu de meravella encadenant moltes vies i escalant més del que el meu cos em deixava escalar. L'objectiu de l'estiu era encadenar el que fins el moment era el meu màxim grau encadenat, al final, ha estat superat amb escreix i fins i tot he aconseguit planxar-li un més alñ costat amb la destroyer, una via que ja serà mitica per mi.

d'aqui uns anys llegire les meves entrades al bloc i recordare aquest estiu tant màgic on vaig canviar el tipus d'hores de vol.

Masturband a Gràcia

2011-08-23T23:39:00.002+02:00

Es pot fer millor i segur que no gaire pitjor.

Decadència en sus integrantes practicant el garrulisme il·lustrat

mallorca '11, pocs penjats!

2011-07-27T22:37:00.000+02:00

Uns quants dies a mallorca donen pel que donen, unes quantes vies de psicobloc, un dia de corda, una nit de farra i disfrutar tant com sigui possible. Companys que marxem d'aquí, copmpanys que ens esperen allà. noves amistats per la illa i mallorquins que ens acullen tots grans amfitrions per fer-nos passar una molt bona estada.

m'agrada per que no hi sóc...

2011-07-18T23:51:00.000+02:00

l'Animalot encadenant un 7è rera altre a 3 ponts

El nom de l'entrada no és casual... Des de que vaig acabar de treballar porto escalant, escalant i escalant, donant-me algun respir els caps de setmana per agafar algun bon gat. Amb aquests quinze dies he escalat amb molts companys, sempre esportiva (exepte la cade a nord d'agulles) i aquests m'han ajudat i m'ajuden a fer-me feliç. Ja no ser quantes vegades he dit "que dura és la vida" durant aquests dies, i això és gràcies a tots els moments que els companys m'han fet passar. Gràcies a tots ells. Sense ells ni la corda, ni les cintes, ni un gri-gri, ni un tros de roca vertical serien res. Si estic en un bon moment com a escalador és perquè per mi ells són el meu grau, i espero seguir encadenant sortida rere sortida amb tots i cadascun d'ells.

Gràcies a tots, una forta abraçada,

i espero agafar més d'una torticulis assegurant-vos.

mort aplastat!

2011-06-28T13:15:00.000+02:00

matagalls, 15 de juny de 2011

2011-06-16T15:00:00.000+02:00

Bambes i una mica de ritme... i a veure quan triguem a arribar a dalt. A dalt del matagalls bones sensacions, m'agrada estar a dalt d'algunes muntanyes però durant tot el camí... la bona companyia és el que fa més feliç. Mentre corriem xerravem amb la veu entre tallada pels cops dels peus contra terra i treiem allo que sempre va bé explicar. Res millor que la companyia dels teus i la sensació de cansament després de correr.

midi d'ossau

2011-06-04T13:24:00.000+02:00

Fa dues setmanes vam marxar amb ganes de quedarnos uns dies al refugi del pombie als peus del midi per escalar durant uns dies. La temperatura era boníssima, el refugi tot i estar encara tancat tenia una part lliure molt i que molt bona. Vam passar la prijmera nit molt comodament i l'endemà vam decidir escalar la via jolly + super jolly a l'aguillete jolly de la punta jean santé. La part de baix (jolly) té la part superior molt bona amb llargs molt bonics amb l'equipament just però fisures de molt bon equipar, la segona part de la via (super jolly) és la que ens permet arribar a daslt l'aguillete i ja es nota que no es fa tant. Està més bruta i no té tant interés,

però té l'encant d'arribar a dalt un a agulla petita i de deixar-te escalar durant dos-cents metres més.Un cop acabada, vuit rapels de baixada, alguns no del tot bons, alguns més aviat dolents ens deixen a peu de via i cap al refu a descansar.

L'endemà... el que no havia de passar però podia passar, em truquen que haig de baixar a treballar, així que la setmana d'escalada s'acaba amb un dia de pedra i agafen el cotxe direcció caseta. No era el que esperàvem però és el que hi ha.

montrebei

2011-05-18T11:14:00.000+02:00

Quedem anmb en Pau al prat de montrebei un dilluns. Aqui el cap de setmana hi han molts cotxes però els dilluns... Tot hi anar un pel tard anem fins el peu de la delfos. Comencem aquasibé a les onze però la via és ràpida i a quars de cinc som al cim. Clàssica, grau assequible, euipament just per no perdre's i algunes roles a reforçar. una molt bona via.

Ens quedem al prat a dinar - sopar tot mirant ressenyes per decidir quina via podem fer l'endemà. Després d'una bona ingesta de pasta decidim que la via escollida serà el cau dels siux i fem passar les hores abans d'anar a dormir llegint revistes mirant ressenyes i fent algun que altre encreuat amb la visió de les parets de montrebei a davant que van agafant els tons taronjosos de vespre - nit i que fan d'aquest lloc un indret preciós i entrenyable.

El cau dels siux, una bona via, ràpida i molt, molt equipada per ser a montrebei. No tinc cap dubte que acabarà sent una clàssica de la paret. Els dos primers llargs estan bastant bé i els empalmem fàcil. Els dos següents, artificial equipat sense problemes o tenir un grau descomunal, desprès venen tres llargs que ja et deixen probar d'escalar més en lliure i que ens fan disfrutar de valent. Al final quatre horetes i quart i ens mengem la via. Agafar el cotxe i cap a Àger a menjar un entrepà i cap a casa a descansar.

El petit príncep

2011-05-14T23:01:00.000+02:00

Previsions de pluja per la tarda... com serà no? anem aquí aprop i així anem a dinar a casa i ens assegurem que no ens enganxa la pluja, a més jo ja vaig pillar un bon xàfec dijous passat i no tinc ganes de tornar a quedar moll!

La teoria estava bastant bé però ja se sap que portada a la pràctica per gent típicament ishpanish... les coses no són tant ràpides com semblen. Al final ens acostem al morro de l'abella a probar la via "el petit príncep", una via oberta el 2010 per l'Edu Sallent i en Pep Vila... garantia de passar una bona estona.

Ja sabia que la via se les portava després d'haver rebut informació de primera mà però no em pensava que les acabaria passant tant purtes.

El primer llarg es fa treballar bastant però acaba sortint prou bé entre ferregots grossos (camalot del 4 imprescindible) i alguns parabolts. A partir de la R1 ja es veu el que ve, un flanqueig per sota un sostre (algun bolt) i sortir per fisuretes (molt i molt espectacular). Aquest llarg ja se les porta però aprop de la reunió hi ha un passet obligat que s'ha d'escalar en lliure no fàcil o un passet de ganxo que m'ha permès escaquejar-me el pas no sense dir "mama por, mama por" unes quantes vegades. Així s'arriba a la segona reunió, penjada i amb una sensació de buiot brutal ja que la vertical es separa uns quants metres del peu de via.

El tercer i últim llarg comença amb quatre parabolts per passar unes plaques inaquipables i segueix unes fisuretes minuscules amb alguns claus prou separats com per poder patir de valent havent-se de penjar-se dels aliens més petits dels que un disposa i d'alguna apretada de culet més. Malgrat tot això al final un bon arbre ens dona la benbinguda al final de la via.

Fina aquí tot ens anava prou bé exepte una mica de núvols però després de cridasr reunióóóóó, i sembla mentida com pot haver estat una cosa tant sobtada, s'ha posat a ploure fortíssim i amb dos minuts a pedregar de forma brusca. Això a fet que acabessim el dia sota els llamps empapadíssims i que l'Arnau acabes desmuntant l'últim llarg sota una cascada improvitzada que no li deixava veure res mentre jo parava els cops de pedra amb l'esquena i amb el pim pam pum de com picaven contra el meu casc.

Una anecdota divertida d'avui ha passat quan estavem ja enfilats a mitja via i en un lloc tant remot com aquest on les vies no brillen per la seva abundancia em començat a sentir cop de martell intentant anteforar pitons com si estiguessim asseguts davant el pilar del segre. He pensat no poit ser. Aquí casi no hi ha vies que demanint claus... això ha de ser el fenomnen den Kim que ja està obrint alguna línia nova majara d'aquestes que només ell té el coco per obrir! El cap de una estona he vist algú escalant a les parets de davant i a mitja tarda he pogut contactar amb en Kim. ¿estaves escalant a davant del morro de l'abella? jejej. Un món tan petit com el del petit príncep!!!

Sang de dit. (t'aborries? apa doncs una tempesta a mitja via)

2011-05-12T20:29:00.000+02:00

M'he atxecat tard. No sabia si tenia ganes de fer algo o no, i aixo em feia mandrejar. Al cap de una estona de ronsejar he decidit pujar fina al morro de l'abella a fer una via oberta fa poc. La via Sang de dit las van obrir l'Esteve i en Pepo el Gener del 2011 i després de copiar la ressenya en un tros de paper m'hi he plantat a sota amb intenció de distreure el meu cap durant una estona.

La via és molt bona i combina el bon equipament (bolts) amb passos on cal equipar i alguna aixecadeta d'estrep que en solitari m'ha fet possar a tope. Els dos primers llargs recorren plaques i els catxarros es posen als forats que trobem a la paret, però és a partir del tercer llarg on resseguim una bona fisura i una xemeneia que ens mena a la última reunió. Ja a partir de la meitat d'aquest llarg s'ha posat a ploure però just quan he arribat a la role a començat la tempesta de veritat. Això m'ha menjat la moral i he vist una possible escapatoria a la dreta per arribar més ràpid al cim.

La variant que he escalat la he marcat amb groc a la ressenya extreta derl seu blog (www.guiesamadablam.blogspot.com ) i consisteix en sortir a la dreta de la R3, i pujar per un diedre un pel brut amb cantos bona a sota i més romos a la sortida. Jo crec que volta el IV+ o V i l'he protegit amb un camalot groc i un lila.

Recollir els dos últims llargs ja ha estat una gran odiessea ja que estava ploven de valent i els trons i llamps que ja petaven a sobre m'han fet sortir prou cagadet de la paret. Així de xop he arribat a la furgo amb el regust amarg de no haver acabat la via però amb les bones sensacions d'haver sortit per una escapatoria prou digne i que m'ha deixat escalar en lliure ni que sigui els últims metres de la via.

7 venas

2011-05-09T14:06:00.001+02:00

Des de principis de setmana volia marxar el dissabte a fer alguna via a montrebei. Feia molt temps que no escalava en aquest congost, mai ho havia fet a la paret d'Aragó. La primera opció va ser la via corredor de las aguilas, però la predicció meteorológica ens va fer ser prudents. Al final vam escollir una via un pèl més ràpida i amb bones possiblititats d'abandó. Totes les R's amb dos bolts.

Vam començar d'hora a les 8 del matí ja estavem escalant, i sort que ens i vam posar d'hora perquè a mitja via ens va començar a plovisquejar.

7 venas

La via és boníssima. Està molt ben equipada a tots els llocs on costaria protegir sense fer res molt expo i en canvi tots els diedres fisurats estan totalment nets per lluitar i disfrutar d'allò més equipant al gust.

El primer llarg acabes la corda, 60 metracos de V+ molt macos per començar a escalar. El 2n i el tercer tenes unes panxes que molt ben protegides es deixen provar en lliure i trams més senzills d'escalada tranquila.

El quart llarg és una obra mestra. Un diedre de fisurat i net d'equipament que els bons diuen que és de 6c. A1 per la resta es clar! Un altre parell de llargs més d'escalada amb pasos aïllats fins a sota d'un altre diedre preciós. Aquest és 6a, també està quasibé net i en Quim el va encadenar de forma magistral. L'ultim llarg comú amb la cistus albidus, es un llarg tipicament montrebeià, alguna laja suelta i unes vistes panoràmiques espectaculars. Sortir de les sabines mortes i posar-te a l'esperó amb la paret de Catalunya que t'observa com estàs patint per superar l'ultim cinquè de la via i sortir per dalt mentre la pluja et remulla les idees no té preu.

En global, una molt i molt bona via i un altre cop gràcies a en Quim per ensenyar-me noves zones on anar-me a perdre algun dia.

ofuscació

2011-04-25T22:02:00.000+02:00

anar tirant... anar escalant...

2011-04-21T12:25:00.001+02:00

Un cop més arriba una semaneta de festa que intentem aprofitar passant-t'ho bé penjats de les parets de catalunya. Aquesta vegada el destí ens va portar dissabte a montserrat a fer la Easy rider (aeri).

Aquest cop vam ser en Xiuli, l'arnau i jo, i després de disfrutar de valent i constatar que les sortides de reunió són un manual de factor 2, amb pas ferm i bona lletra vam fer una de les obres d'art de montserrat.

Després de un dissabte de festa i un diumenge de factura per l'esforç realitzat aguantant els beures amb fermesa dilluns vam marxar amb l'arnau fins a ager. Allà vam intentar fer el tercer hombre però unes inicials (TH) a l'inici d'una altre via ens van fer equivocar d'allò més. Al final vam acabar escalant la via màquina total, sortint per la tope clàssic (ambdues al cap del ras, àger) i això sense saber per on passavem. Un cop al cotxe i veient el que haviuem fet vam decidir anar a fer els llargs de sota de la tope clàssic i així acabar el dia amb un bon regust de boca.

Per arrodonir l'estada, l'endemà vam passar per terradets i vam escalar la reina-puig (terradets), una molt bona via, de grau moderat però de regust exquisit.

Per acabar i a l'espera del mal temps que s'ha d'apoderar dels dies que s'acosten (sempre amb format previsió) vam marxar el dimecres amb en toni a la prehistòria en busca de una terra de dinosaures (paret bucòlica, oliana), una molt bona via, d'exposició bàixa i per passar un mati de companyia amb bons companys abans de parar a la fonda cadí a encadenar grau de veritat i endrepar unm bon menú, vi, café, copa, puru, i la mare que em va parir. Si això no és vida... me le tallo i em faig monja!

buscant el camí

2011-04-08T09:16:00.001+02:00

Ganes, ganes d'arribar al bell mig del laberint, estirar-me i fer-me el cau. Ganes de descansar tranquil entre mig del verd, però descansar absolutament sense pensar en el minut següent. Ganes de cau acollidor o garatge desolador, però de propi cau on caure mort, tranquil i passar les hores mortes, les meves hores mortes, i si vull... fer-les reviure en un instant.

El camí és lent, s'ha de fer, prou que m'han ensenyat que no s'arriva al cim sense caminar, per menys que m'agradi, per més que renegui, prou que he après que amb persistència el cim és allà i al final compensa.

Gana , ganes d'arribar.

Fissure oblique... tornem-hi?

2011-03-28T12:14:00.004+02:00

Feia temps, molt molt temps, que no tenia sensacions de retrovança. Una aproximació sense maleta, tot penjat a l'arnes, una barreta energetica una ampolla d'aigua i uns quants camalots... Esperar-me a peu de via i mirar una línia amb pocs segurus... no veure ferro brillant enganxat a la paret. On estic? això és escalar no?

Doncs desprès de molt i molt temps sense fer una via d'aquestes caracteristiques vaig tenir la sort de passejar per la paret de la font freda amb dos assidus de les vies clàssiques. Se'ls hi devia fer estrany escalar per aquelles contrades sense haver aparcat al prat de montrebei.

Doncs vaig retobar sensacions i vaig retrobar-me amb al plaer de l'escalada clàssica, tot i escalar la major part de la via de segon i no haver d'estrujar el coco en cap moment vaig disfrutar de valent amb els companys i tinc ganes de tornar a riure i renegar aixecant-me d'hora al dematí.

A veure si es veritat i començo altre vegada... de moment, serà questió de mirar d'aixecar el cap, encara que siui per un moment, encara que sigui per buscar un anto uns centimetres més amunt.

2011-03-16T11:49:00.004+01:00

La vida són etapes... unes alegres, altres més tristes, totes positives i en totes, sempre et deixes quelcom.
Recordo aquells dies on la casa no em veia ni per dormir, on sempre era fora. També recordo aquelles tardes de diumenge sense sentit d'adolescent buscant alguna cosa a fer.
Per bé o per millor les coses sempre canvien, ja m'ho van ensenyar els meus pares, i les etapes on la desmotivació t'envolta per tots costats només poden deixar pas a altres temps millors.
Només falta fer un pas per que tot giri, un instant es sempre el que ens separa de tot, un pas més, a dalt a a baix, viu o mort, un instant és el que ens porta cap a un camí nou.
Serà cert?

dent du geant. Recopilatori de fotos

2010-09-17T18:17:00.003+02:00

Feia temps que no em passava pel bloc, però aquest estiu ha servit per canviar el camp base on em passo els dies des de fa uns quants anys, i ara e pujat a viure el camp 1 (espinelves del mig). No cal dir que un tresllat ocupa temps peocupacions i no deixa massa temps per fer altres coses, això si, quan queda un segon lliure s'ha d'aprofitar per descansar i quedar amb els amics per fer el que sigui. L'altre inconvenient és que ja no tinc l'internet gratuït del vei i per tant el meu acces a la xarxa ha disminuit considerablement.
Tot i això he tingut temps de muntar un petit recull de fotos del meu primer 4000, que vaig asolir al juny amb els amics xiuli i aranu. Aquest és el resultat.
Espero poder aconseguoir un accès gratuit i rapid a la xarxa aviat i aixi seguir penjar les coses que he anat fent durant aquest temps d'inactivitat blogista. Psicobloc a Mallorca durant una setmana, alguna escaladeta maca per montserrat, un parell de dies als vorals d'Amitges, i una nova obertura.

Vignemale... petit!

2010-07-20T21:25:00.004+02:00

Segueix l'estiu, i amb la calor que està fent que millor que apuntar amunt. Tant amunt com el pirineu deixi. Aquesta vegada vam escollir passar uns dies a prop de la meca del gel, i ens vam dirigir cap a gavarnie. No ho havia vist mai en condicions etivals i tot allò es bonic de collons tant a l'estiu com a l'hivern! Això de ser un nou-muntanyenc aprenent de primera fa que encara em sorprenguin la majoria de paratges i que els lloc que recorro siguin nous dia rere dia.

Doncs un cop arrivats a puesto... camí a baycellance. Omplim la motxilla amb tot el que necessitem i comencem a pujar amb una boira molt espessa que ens deleita amb u paisatge meravellós quan estem arribant a les coves del mestre russell. Un cop al refu toca demanar ajuda i buscar una olla per fer el sopar, ja que amb les preses ens la hem deixat al cotxe! No ens deixarem mai els camelots NO!! No se per que serà!!! Sopar, vivaquillo de putissima mare i a llevar-se que toca escalar!

La via que hem escollit és l'esperó nord-oest. Una via fàcil, però alhora una clàssica del pirineu. Una escalada en un entorn immillorable. La via comença molt bé, és lògica i no té pèrdua i la roca es bastant acceptable dins el que esperàvem. Els únics problemes apareixen en el llarg flanqueig que ens fa perdre i muntar un parell de llargs estranys fins a retrobar la via original. A partir d'aqui la via torna a ser molt lògica i senzilla fins a dalt al cim. En aquesta ruta vaig experimentar la sensació d'escalar amb botes per primera vegada. Una sensació molt divertida i que no em va desagradar gens, és més, obrir amb bota aquests llargs alpins motiva més que fer-ho amb peus de gat.

Un cop a dalt, toca baixar. Molt ràpid fins al refugi.Recuperem sacs, esterilles i més mandangues i baixada disfrutant del paisatge que no vam poder assaborir durant la pujada. L'endemà voliem mirar d'escalar el pic de serradets però el cansament acumulat i la mandra ens van fer desistir. Tornada cap al montseny amb la calma i amb la visita inesperada d'aquests que van amb bici. Tall de carretera de tres horetes per veure'ls passar tres dècimes de segon. Alle alle!!!

MATTERHORN

2010-07-16T17:00:00.002+02:00

No és l'any que més escalo, ni el que faig més grau, ni el que faig més coses, ni el més fanàtic tampoc, però si que és l'estiu on he aconseguit pujar a alguns llocs que veia molt, molt amunt. Tant lluny que gairebé eren inaccessibles, però que alguns companys... creien que es podien tocar. Entre tots i amb l'amistat lligada en forma de vuit a cadascun dels arnesos em anat caminant fins a aconseguir-ho. Les desgràcies només han servit per fer-nos més forts i més cauts a l'hora de seguir escalant i ens han convençut de que la línia es bona i els somnis infinits.

Quant les muntanyes es mesuren amb les hores de somriures i rialles que passes amb els amics... els cims creixen cada dia més i la joia t'omple la ment de nous reptes.

Una abraçada gegant a tots els que m'han acompanyat en aquests somnis, encordats o no.

Directe a la trona.

2010-06-29T23:16:00.005+02:00

Doncs després de voltar pels alps i escalar l meu primer quatre mil (dent du geant) el dilluns teniem ganes de xixa i vam decidir anar a la trona a fotre-li gasto a la directe Feia dies que li tenia l'ull posat a sobre un que millor que una matinal abans d'anar a currar? La via... comença per la badalona (3 bolts) i dersprés... ferro, ferro i més fero. Fisura perfecte on els friends entren a caldo però un rera altre i penjat del buit costa progressar. Un cop passats els sostres i esgotats casi tots els catxarrillos, entrem en un diedre preciós fins a la reunió. A partir d'aquí un segon llarg de xemeneia un pel descompost però ben equipat ens porta a lasegona role, còmode i amb un bon niu. També trobem el caracteristic pot de piades de les vies de l'edu i companyia on escribim que hem passat per allà i ens sorprtenem al veure que som la dotzena repetició (si més no escrita). D'aquí un bon flanqueig espectacular amb bon cantó i una mica més d'artifo amb bones fisures perfectes i sostrets ens porten al cim de la trona per la via més directe.
Aixi dons, a refrescar-nos i afer feina... que la feina de veritat ja està feta.

la vida pot ser meravellosa

2010-06-27T11:12:00.002+02:00

Dent du Geant 4013.

properament...

2010-06-23T15:37:00.002+02:00

ja i tornem a ser... 1 de juliol de 2010

aresta troche. "Em sento com els tancs davant del xino de tiananmen"

2010-06-22T16:04:00.005+02:00

Després de despertar-se a Cavallers i veure que el xirimiri ens faria impossible l'escalada, vam decidir marxar cap a Collegats a buscar-hi alguna via. Vam escollir una via llargueta i que sembles prou maca tot i tenir una ressenya del tot peculiar on la informació brillava per la seva ausència i si a axiò li afegim una escalada tranquila a ritme d'avi tirant fotos... es fàcil pillar un vivac al cim amb una mà a cada ou després de buscar el camí durant una estona de negre nit.

Una bona aventura per explicar a les rodalies de "Nek-a-cats".

Els companys de viatge van ser l'Arnau i en Xiuli (www.matellapower.blogspot.com)

Aresta GAM al bisbe

2010-06-14T17:36:00.009+02:00

ARESTA GAM (BISBE).

Com que havia de ploure tant i tant, vam decidir canviar els plans de un diumenge al Montsec per els de un diumenge a Montserrat. Sense massa idees vam acabar per escollir aquesta via. Una bona via. Interessant. Els tres primers llargs estant equipats al dente. Si vas molt sobrat de grau es possible que no et faci falta posar cap seguro intermig, a nosaltres no ens van anar malament els catxarrets que portàvem. A partir d'aquí la via queda totalment equipada i ben equipada per escalar amb lliure montserrati. No regalen res, mai regalen res enlloc però els cinquens del bisbe no se'ns van fer gens fàcils. La via, un deu. Unes vistes espectaculars i final a dalt de un pirulo... com li agrada a l'Arnau.

L'única cosa que em va fer patir una mica és que l'escalada transcorre just per sobre del camí on i passa un munt de gent un diumenge qualsevol i els primers trams la roca no es del toc sòlida i van caient roques sueltes. Algun excursionista s'endurà algun ensurt un dia d'aquests.

Colorantes permitidos + ostion contra la paret

2010-05-10T17:03:00.006+02:00

Sembla que finalment tanta pluja que havia de caurà no serà i a quarts de vuit del matí a can pamplona sembla una concentració d'escaladors. Esperant els companys i comentant la jugada de on anirà cadascú decidim parar a un bar de monistrol a acabar de mirar ressenyes i a fer-la petar una estoneta abans de començar a grimpar per les parets montserratines. Nosaltres havíem decidit anar a fer la Desiree al cavall Bernat però al final canviem d'opinió i a consell d'en Miquel (enfant terrible) anem a escalar a l'elefantet, a prop de la via que ells han escollit. Així doncs, fem alguns cafetons per despertar-nos i posem rumb capa a les vies escollides. En el seu cas el camí de l'alzina més alguna altre via de la part superior, i en el nostre, la via colorantes permitidos a l'elefantet.

Només a peu de via ens trobem una altre cordada de la comarca que ja s'està enfilant, i amb la calma decidim començar a preparar-nos. El primer i segon llarg transcorren per unes plaques prou maques i ens porten a una feixa a peu de l'elefantet.

A partir d'aqui un llarg de 6a+ que voreja per la dreta una petita bauma d'aquestes tipiques de montserrat, una altre placa de V+ prou complicada i un llarg de sortida de 6a també de placa vertical amb canto.

La via té el grau prou ajustat i un parell de sustus acompanyen la jornada.

El primer un saque del menda que escriu en el primer llarg de 6a+, on intentant xapar el parabolt de sortida del sostre em patina una mà i caic un trosset doblant-me una mica el peu. sembla que no es res i seguim escalant.

El segon ensurt se'l emporta en Xiuli quan al penjar-se a una xapa la femella mal roscada li salta i se li arrenca la xapa de l'expensiu. Una altre cosa per recordar i un detall a tenir en compte a la via fins que no si posi altre vegada la xapa al 5è o 6è parabolt del 3è llarg.

En fi. Acabem la via i ens anem a comentar la jugada al bar de la iaia mentre mengem alguna cosa. Al final, al arribar a vic sembla que el peu està més ressentit de la patacada i me'n vaig cap a urgències a que me'l mirin bé. Tot acaba amb un esquinç conseqüència de no tenir prou grau, o de no llegir correctament la ressenya. Així doncs, descans d'uns dies i a pensar en les següents. Un gran dia de gran companyia i dels que fan que arribis a casa amb un gran somriure a la boca encara que també amb el peu ben embolicat.

pues a fer traccions a casa que estic fluix!

0 comentaris

2010-05-03T20:04:00.003+02:00

aquest és l'enllaç que ens van posar al cartell del concurs vic xona... un reflex del tongu que hi hauria en el concurs. No vam passar a la final malgrat clavar la totalitat del repertori sense ni un sol error harmònic, sempre cantant a quatre veus i amb una música contundent.

Així ho reflecteixen les fotos que no son del dissabte U què?

Puigmal al cavall

2010-04-26T17:59:00.004+02:00

Un cap de setmana més, i amb la mà millorant força ens tornem a troba el mestre rebufat i jo per intenar fotre-li mà a la Puigmal al Cavall Bernat.

"Agarrate fuerte Antonio, agarrate fuerte". Aquest tio és un putu fanatic i aquesta es una de les frases que em deixa anar mentre baixem amb cotxe i m'explica histories de grans escaladors.

Així que amb la calma ens plantem a sota l'esquera del cavall amb ganes de començar a escalar.

La via comença bé. Un llarg fàcil de matojo-tracción que ens porta a la R0. A partir d'aquí... BON DIA! La via no regala res. Els quatre primers llargs no són gens fàcils i la roca de dubtosa cal·litat en alguns punts.

el primer té un paset abans d'arribar a reunió d'aquests que t'hi has de saber posar bé. El segon una sortida desplomada on vam passar amb artificial i al loro! marxen dues fisures que no saps quina es millor. Una protegible però trencada a no poder més, l'altre més complicada però més dificil de protegir. Desprès de passar una mica de por i fer algun que alre pas exposat arribem a la R2.

Segueix amb un altre llarg preciós i potser més senzill, però amb uns primers metres de xemeneia que fan suar d'allo més. R3.

L'últim llarg complicat és el quart. Una fisura desplomada (diuen 7a en lliure) que és un A1 com una casa de pagès (això pels que fem 3b+ grau amunt, grau avall es clar). Equipa que equiparàs s'acaba arribant a la R4. Deu ni do el que fa suar arribar fins aquí. Poc equipament (com ha de ser) i bones reunions. Una línia fantàstica.

A partir d'aquí, com si res no hagues passat la tonica de la via canvia de cop. Un parabolt cada mig metre, dos llargs d'Ae sense cap dificultat ni patiment, només espectacularitat i directe al cim.

Al costat de la moreneta unes pregaries donant gracies als aliments que deu nostre senyor ens dona i gas avall.

setmana per tronar a escalar

2010-04-04T14:08:00.008+02:00

No sabia com em respondria el dit, ni tant sols si podria escalar 5 putus metres, però al final, ben embolicat i buscant vies d'estil clàssic i grau no massa ajustat he pogut completar una bona semana santa amb unes quantes vies i algunes de ben bones.

diumenge 29 de març. SIUX CONECTION, 280 mts al roc del rumbau .

company de batalla: xiuli. (www.matellapower.blogspot.com)

dilluns 30 de març. POSTRES DE MÚSIC, 615 mtsa roca narieda sud. Una clàssica de continuïtat i grau molt assequible que ens polim amb 5 hores i quart. Aquesta vegada el company de batalla és l'Edu.

Dimecres 31 de març. INTEGRAL ALFA CENTAUTRO - PLATIUM, aquest cop són uns 500 mts que triguem més a fer i que ens fan patir més del necessari ja que un parell d'ensigalades bèsties ens fan perdre molt de temps i no entrar d'hora a les vies llargues a vegades pot costar car. Tot i això, trobem el camí de baixada just quant la negra nit se'ns va tirar a sobre i el frontal solitari i amb poca bateria que portàvem ens va ajudar a acabar d'arribar al cotxe. Al final però, una altre via al sarró i el recordatori de que res és gratuït, i per ben poc no passem una nit de pluja a d'intempèrie. Aventura que vaig compartir altre vegada amb l'Edu.

L'endemà i amb més tranquil·litat vam escollir una via més curteta i de bon equipament. PAS D'ESTRÉS, 200 mts de via a la part esquerra de la paret bucòlica. Equipament generós, tranquil·litat, i seguir sumant llargs els dies de festa.

Altra vegada i abans de tornar cap a Espinelves escalada que vaig realitzar amb l'Edu.

Divendres 2 d'Abril. Ens dirigim cap a Sant Llorenç de Montgai i a la tarda fem una integral de dues meitats de via.

VIATGE ASTRAL - ISSAC GABRIEL, 150mts

Feia dies que ja havia realitzat les altres dues meitats de les vies i tenia ganes de completar-les. Així doncs vam passar els primers llargs del viatge astral i vam sortir per la Isaac - Gabriel per uns llargs de fissures molt bonics i espectaculars.

L'Anna m'acompanya aquesta vegada a passar uns dies de paret.

Dissabte 3 d'Abril i últim dia abans de marxar de la pluja. Fem un pac de dues vies senzilletes i molt curtes però que algun dia s'havien de fer. I el dia i la companyia és l'ideal per portar a terme l'objectiu. Al matí fem la VIA ORIGINAL o ESPERO SUD, 120 mts a la paret de l'ós i a la tarda el DIEDRE VIDAL - FARRENY, de 100 mts al cilindre.

Dues vies sense aproximació, sense casi descens, equipades per escalar sense preocupar-se i per fer quelcom més a les parets de la zona.

Així doncs, amb aquestes vies que faig amb l'Anna acabo aquesta setmana d'escalades pel territori i de retrobament amb la roca i els peus de gat.

un miercoles qualquiera

2010-03-18T20:50:00.003+01:00

Ja queden pocs dies de diversió i dansa sobre aquestes efímeres joies glaçades. Sembla mentida que hagin de desapereixer i deixar al seu pas un torrent brut i lleig. Aquest torrent que l'any que ve tornarem a mirar com si fos la més guapa de la festa i que desitjarem escalar a cop de piolet. No se si serà la última de la temporada, el que si que se es que això ja està finiquitat i la resta és pura coincidencia. A 17 de març vam tenir la sort de pujar la cascada dels elfics II/3+ a la vall de trigonero i tornar cap al cotxe amb manigues de camisa i olor a pinassa de mar.

sol

2010-03-14T17:30:00.002+01:00

solitària al gra de fajol

nevada espinelves

2010-03-09T18:52:00.002+01:00

dilluns 8 de març de 2010

Gavarnie...res a dir.

2010-03-07T15:23:00.005+01:00

Hi ha lloc on s'hi ha d'anar. Tothom en té alguns i el cos t'ho demana. Però també hi ha llocs on saps que no ets ningú. Les ganes, la motivació, creure que ets capaç de tot el que et proposis... et porten a paratges que et tornen a posar a lloc. Un d'aquests és Gavarnie. Un dels millors sectors on no pot deixar d'haver-hi escalat ningú que tingui ganes de glaç, però també un lloc on més d'una vegada pots desitjar no haver-t'hi posat. Aquest cop vam anar a provar la via LA RUFLETTE. IV/V. Quan les condicions són les idònies et veus capaç de fer coses que fins i tot en podries dir complicades, però quan les condicions et giren l'esquena, les rampes es poden tornar complicades i els ressalts et poden acabar convencen de que aquell no és el teu lloc. Haure de seguir creixent, com escalador i com a persona i posar-me fort per poder algun dia poder-me creure que he anat algun lloc com a Gavarnie i he fet una via com deu mana. De moment... seguirem somiant.

20 i 21 de febrer

2010-02-24T12:54:00.002+01:00

geeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!!

2010-02-22T21:02:00.008+01:00

El gel enganxa més que la coca ( de pinyons es clar) i tot i tornar cansat de benasque no em puc estar de trucar a un company per anar a fer més i més gel. Desprès de parlar i intentar enganyar-lo per anar a boí, em refusa la proposta i decidim anar al pedra; més a prop, més fàcil, bon lloc per que piqui per primera vegada una miqueta de gel. Tot i saben la gentada que hi haurà ens plantem al parquing i ens dirigim a la primera cascada com que hi ha gent a tot arreu decidim pujar per la il·lusions d’hivern per anar a la columna del verdet.

Escalem aquestes dues cascades sols i baixem per anar a buscar la cascada del berguedà. També l’escalem i en baxant montem un top-rope a la cascada “el clan del churrupito” que tot i ser un mixte està formada fins a terra i es deixa escalar amb una graduació suposu que de 5è. Sense ganes de parar de fer gel seguim i seguim i tornem al camí per fer la cascada de l’arbret que ja està buida i abans de marxar encara tenim tems de fer un llarg més a la cascada del curset que tot i ser senzilleta ens serveix per acabar fent un bon grapat de metres de gel variat.

L’Edu queda satisfet de la seva primera incursió a l’escalada en gel, i jo de sobres contente r poder haver escalat totes les cascades de primer (execpte el clan del churrupito) i disfrutant d’allò més.

Ara ja només queda pensar en el cap de setmana següent i en orir bé el congelador de casa, a veure si Aixa puc contribuir una mica més al refredament del planeta terrai aconseguir que tots els torrents quedin glaçats.

Columna Chaverri

2010-02-22T20:52:00.003+01:00

Arriba el dissabte i em deixo enganyar per anar a fer alguna cosa de la que sóc conscient que no serè capaç de pujar de forma decent. Així tot i amb moltes ganes ens plantem d'hora sota la cascada escollida per escalar a la vall d'armeña (benasque).

COLUMNA CHAVERRI III/5. 120mts

Obro el primer llarg, ja amb algunes dificultats i em planto a sota els dos columnots. Un dels dos no pot estar més buit, l'altre... si diuen que es puja serà que si no? jo no li veig color. En Quim arriba a la reunió i gas. Impresionant aquest tio, tot i l'estona que si passa acaba cridant reunió. ja està dalt. Surto preparat per fotre-li gasto i mare de deu.

Això és dret de collons i desprès de 3 metres estic mega-inflat. Segueixo penjant-me de casi tots els cargols que em trobo pel camí i desprès de vibrar com mai acabo arribant a dalt flipant de per on e passat (i de per on a passat el primer de corda). Intento fer l'últim llarg però el gel és massa precari pel meu nivell i decideixo que acabi la via en quim. Desprès d'arribar a dalt, tres ràpels i ja ser el que és escalar (ni que sigui de segon) un cinquè grau. La hòstia!!

gel al pedra

2010-02-17T22:10:00.004+01:00

Aprofitant el dimecres ens acostem a mig matí al pedra a veure si podem picar una miqueta de gel i treure'ns les ansies. Ens plantem a sota la cascada de l'arbret i tot i no tenir massa gel és veu una línia a la que atacar-li i el gel és prou bo a la part més vertical, més cutre a la resta. Un cop escalada, pugem al bergueda on probem d'escalar però el gel és molt finet i es toca pedra en casi tots els passos. abandonem i tot tornant cap al cotxe parem a la cascada del curset a fotre-li un parell de tantos per acabar de fer passar el mono.

joies glaçades "a prop" de casa

2010-02-16T23:44:00.002+01:00

Desprès de passar per Bielsa, i pringar com uns burrus de cuidao, diumenge vaig anar amb l'Anna a veure si el fred havia glaçat les cascades més properes a casa (hora mitja de cotxe pel cap baix) i vam trobar una columna elegantíssima amb gel buit i molta aigua a sota, però que es va deixar escalar una estoneta.

mini alpinisme d'entre setmana

2010-01-14T21:15:00.005+01:00

Aprofitant un dimecres semi-suelto sortint de currar a les 9 del maí, hem anat a fer la canal central del gra de fajol gran. Prou divertida i una bona forma d'arribar a un cim on no havia estat mai

Dies als alps. la grave i ceillac

2010-01-09T15:50:00.005+01:00

Aqui no hia gel, i les vacances... són les vacances!!!! Doncs GAS!!!! peu avall fins als alps sense saber que trobariem però buscant el minim rajolinet de glaç que es pugues escalar.

Primer dia:
La colere du ciel. II/3+.Es a única cascada que està formada a la grave segons els guies i ja que i som ens i fotem. La via es molt guapa però sembla que estiguis dins la dutxa cada vegada que passes per algun ressalt vertical. al final, fem la ia, rapelem per la cascada per que es de nit ( la mandra del matí ens ha fet aixecar-nos molt i molt tard)i cap a la furgoneta.
Es posa a nevar... i no para fins l'endemà amb un tot de un pam.

segon dia: les condicions a la grave no son favorables i aprofitem el dia er canviar de sector. Així doncs marxem cap a Ceillac a on trobem que està tot format, però que com a contrapartida està tot super-abarrotat de gent. En fi, sui nomès hi hagel aqui... aqui escalarem.

tercer dia. Ens aixequem dora i anem a fer la Y (branca dreta) II/3. acabemdora i tornem al peu de via per fer la Y (branca esquerra) II/3+. aquesta més interessant quie la del costat. Tot baixant i amb ganes de més i més gel, escalem la Easy Rider II/3 amb una aglomeració de gent aberrant i amb 8 francesos trepitjant-nos. Això no és serio. Aquests francesos no respecten una merda!!!

quart dia: ens aixequem i anem fins al peu de les formes du chaos III/4. Tenim cinc cordades per davant però és igual, ens preparem per començar. En questió de 5 minuts apareixen (i no exagero) 20 tios més radera nostre. Decidim que escalar entre 15 cordades és escalar entre un coulouir de punxes i ganivets. decidim retirarnos i deixar-ho per un latre dia.

Per acaba d'aprofitar el dia anem al cilindre del costat SOMBRE HEROS II/5 a veure si podem muntar un topropillu i aprofitar el dia, però ens trobem que hi ha una cordada que puja i baixa sense estar del tot segura de que el gel els hi aguantarà. diuen que té molt aire per dintre. Aixi doncs, i sense sort, agafem el cotxe de tornarda i aixi podrem gaudir de un sopar calentet a casona despres de passar 4 nit a dintre la furgoneta sense calefaccio i en condicions penoses.

escalades senzilles als ports i a prades

2010-01-07T15:45:00.005+01:00

Doncs abans d'acabar l'any, i aprofitant les escuetes vacances, hem aprofitat amb l'Anna per tornar a escalar i veure com evoluciona aquest genoll que tanta punyeta li fa.
uscant una miqueta de alor vam baixar cap als Port de Besseït i vam fer les vies Tíntin a les moles, Itaca i l'endemà Caspa i càries. Vies molt senzilletes de 4rt grau i ben equipades, però suficient per fer uns quants metres i coneizer la zona.

Desprès vam marxar cap a les muntanyes de Prades i vam anar a fer la via Rif. Molt bona via semiequipada però més complicada que el que haviem fet els dos dies anteriors. La via no té desperdici i té algun 6b d'allò més espectacular. Això s, em va servir per veure que estic prou fluix i que l'Anna encara necessita molts metres per tornar a estar a on era.

Desprès d'una tarda de pluja vam acabar buscant una altre paret pròxima a la carretera on es pugues escalar i vam fer una via a roca roja abans d'anar a dinar a montblanc i tornar cap a casa.
Uns bons dies d'escalades i que també han servit per provar la furgoneta tunejada que ha respòs molt i molt bé.

ferran oliver a vilanova de meià... radera un crack!

2009-11-26T18:12:00.003+01:00

hi han escaladors i escaladors, hi ha vegades, per fer alguna via, nomès pots posar-te a roda i començar a treure material de la paret i desixar que els mestres vagin davant, ensenyant, com toca.

cap de setmaa a serdenya

2009-11-01T19:47:00.005+01:00

L'últim cap de setmana d'octubre... sense saber-ho l'últim que tenia tranquil abans de començar a treballar, l'Anna i jo vam marxar a passar un parell de dies a l'Algher i als poblets costaners de l'illa de Serdenya. Un dia voltant per la ciutat i un altre voltant per les platgestes costaneres d'aigua cristalina on encara vam poder disfrutar dels ultims banys de la temporada.
Una illa preciosa on potser si haurà de tornar... amb cordes.

fotos...

2009-10-19T10:38:00.008+02:00

... es el que té no portar menjar a les vies... es possible que després hagis de menjar-te algun arbret a mita paret! (rampes invertides / sito, pep /15-10-09)

Oda al moviment. En Nanuk apretant en lliure els llargs de la destellos (23-09-09)

En Pep rapelant el peladet

pont d'octubre

2009-10-16T16:19:00.004+02:00

Pont del 12 d'octubre, no hi ha feina, doncs cap a escalar!!! Desprès de que la pluja frustres una intentona a la via pacnopot durant la setmana, la previsió era bona i vam anar a escalar. El resultat va ser:
la via Mas - Brullet a Montserrat amb l'Edu. Una via fantàstica, fisures increibles per equipar a caldo i un ultim llarg antològic. Llàstima que no estiguem prou forts i no sortis en lliure.
Diumenge vaig marxar cap a coll de Nargó a passar un parell de dies amb alguns companys que feia temps que no veia i vam escalar el camí de l'Alfons Baró amb en Xiuli i la lídia. Una via més. Passarà sense pena ni gloria per la meva memòria, tot i que la companyia i el dia van ser per recrdar gràcies a les rialles del mestre Arnau Rebufat-Bonatti, que va escalar la via Dioni amb en Costa una mica més a l'esquerra de la que vam fer nosaltres.L'endemà i desrès de una bona nit, amb un bon sopar i una estona fanàtica d'escalaa i diversió vam acostar-nos a Perles. La intenció era fer la amistades pelirijas, però dues cordades que teniem a davant van fer-nos canviar de parer i vam acabar fent les putes mosques. El millor, el 3r llarg. Un flanqueig aeri i amb canto molt i molt bó.
Desprès de menjar alguna cosa... cap a casa, la setmana segueix fanàtica i si no em donen feina, seguirè escalant.

La volta al mon

2009-10-07T12:58:00.003+02:00

més fisures, més granit, més espectacle pirinenc.

2009-08-19T17:20:00.004+02:00

Aprofitant els dies de festa d'en Pau, i canviant de vall, quedem per anar a escalar a Cavallers. L'intenció era escalar la game over un dia i l'altre ja es veuria però la predicció que no dona respir a les tardes ens fa renunciar de opsar-nos a una via tant llarga amb les possibilitats altes de quedar com aneguets. Aixi doncs, ens trobem diumenge a la nit a la presa, jo provinent de la plana, ell baixant directe del refugi d'Amitges on acabava de donar els sopars i decidim, desprès de menjar una miqueta, anar ala 4a agulla de comalestorres a fer la Blues. En portem unes recomanacions esplèndides i a mi és una via que em motiva especialment.

Doncs, es dilluns. Ens aixequem i directesa la Blues. Aproximació nefasta. Ens perdem i mira que no serà perquè no hi ha fites, però la son ens juga una mala passada i començar a caminar amb els ulls mig tancats fa que l'aproximació la fem ascendint una canal de roca i herba de II, III, però que ens fa cansar inutilment d'allò més. Un cop a peu de via, comencem. Primer llargs, amb algun pas finet, encara no estem del tot confiats amb l'adherencia de la roca però es passa sense més. segon i tercer llargs. No són res de l'altre món. Nomès un passet de 6a en un sostret ens fa divertir-nos una mica.
Comença la via de veritat. A partir d'aquí tots els llargs són molt bonics. Sostinguts i amb unes fisures i unes bavareses que desitjaries que la corda tingues 100 metres i els friends no s'acabessin mai, i així seguir i seguir escalant sense parar. Al final ens surt tota la via en lliure i acabem un dia fantastic.Dimarts, com que el temps segueix pintant malament decidim anar fins el refugi del ventosa. En Pau fa temps qe no veu un company seu que també gaudeix d'un dia de festa i que ens ha preparat una sky-runner d'escalada especial per nosaltres. El dia consisteix en escalar l'esperó de Mordor, desprèsseguir fins el pà de sucre i fer alguna via que faci cim i en baixant, parar a la gallineta a encadenar una fisura perfecte iseguir cap a un sector de friky a acabar el dia.
Doncs arribem fins el peu del primer objectiu. Espectacular esperó amb unes fisures precioses. Doncs dit i fet comencem a pujar pels primers llargs de dificultat moderada però molt estètics fins a plantar-nos a sota el llarg clau. Allà en Yaye, amb ganes de fer el llarg comença e empotrar punys com el que no vol la cosa i es treu el llarg amb una facilitat insultant. seguim radera fins que es posa a ploure. Ens queda poc i volem sortir per dalts, però la pedra amb prou feina ens deixa mirar a davant. Amb més dificultats de les esperades acabem la via amb moll i tornem cap al ventosa desistin del dia d'escalades que ens haviem plantejat. Que hi farem! un altre dia serà.
Tornem cap al cotxe on sopem una mica i cap a casa. dos dies, dos grans vies per recordar. Molt estètiques i disfrutones perquè si.

Déjà vú i matador --- fisures perfectes al pirineu!!

2009-07-24T16:31:00.006+02:00

Com l'estiu passat, però aquesta vegada sense la companyia de l'Anna, he anat a passar un parell de dies al refugi d'Amitges on treballa un dels companys amb qui surto a escalar de quant en quant. Aquest cop jo pujava amb la ment clara i uns projectes a escalar prou dificils i espectaculars. El primer dia, i sense dubtar-ho vam anar a ficar-nos a la "deja vu". Sabiem de lo complicat que ens seria fer la via i passar pel que marquen de 6c obligat. Amb tot vam entrar-hi i vam pujar fins al peu de l'últim llarg fent el primer diedre de 6c+ (amb algun A0 i sense grau obligat) i els dos llargs de 7è seguents (fent-los més d'A1 que en lliure). Fins aqui tot anava prou bé i el grau no era tant obligat com semblava, però bet aquí!!! Cap a la placa de 7b de l'últim llarg les coses no són el que semblen. El primer tros espot acerar bastant bé, però rapidaent arribes al parabolt que dona voltes on te'n adonesque allà volaràs com fa tohom!! dit i fet. Passant-les més que putes amb alguna caiguda i ben bé 20 minuts de rellotge per anar de un parabolt a l'altre. Això si, al final vam acabar a dalt el caputxí, i el repte de fer la dejà vu estava assolit. Ara nomès ens queda una cosa el cap... guanyar grau i anar a intentar fer els tres primer llargs en lliure de primer.
Una maravella de fisura en mig de una placa vertical de collons que no et deixaindiferent. de tros la via més espectacular que he et fins avui dia.

El seguent dia la va tocar l'hora a la via "matador". Tot i que jo tenia ganes d'anar fer l'espectacular echale morraken tampoc em va saber gens de greu fer aquesta petita via a l'agulla petita d'amitges però espectacular per la seves fisures perfectes en els seus dos primers llargs i per la xemeneia llisa de l'ultim. Quines fisures.... Es necessiten tres camalots del 4 i tres més del 3, i si en tinguessis més els i fotries i et quedaries tan ample. Si són molt millor que els parabolts i a sobre no cal ni mirar a on els poses. entren solets!!!
Un cop acabada aquesta via que acaba al cim per la giraud, vam anar a robricar el dia amb una altre via a la mateixa agulla. aquest cop li va tocar a la igualadins. Aquesta via no te gaire encant i només se'n salva un tercer llarg bonic i tècnic de diedre però que no és suficient per ser una via a recomanar.

Malgrat tot, dos dies espectaculars per disfrutar de les millors ormes d'empotrar per les rodalies d'Amitges. Uns dies genials compartits amb en Pau i en Genís, dos grans amics que em van tractar de collons al seu reducte estival.

a seguir empotrant!!!!

Conill amb tapioca i sol·lstici d'estiu

2009-07-17T11:25:00.005+02:00

Feia dies que no anava a fer alguna vieta llarga, l'ultim mes de feina, les circumstancies personals, la calor... però en tenia ganes. Amb tot això apareix un dia perfecte per marxar a fer alguna coseta i el mestre Quim Gil estava disposat a venir a provar un repte que ens posaria a prova. El conill amb tapioca a la serra d'ensija era una via qe tenia ganes de fer i que s'havia que ens les faria passar canutes, o si més no, aquest era l'avís d'en Cèsar. Tot i això allà ens vàrem plantar i malgrat fer la via amb el doble de temps del que marca la guia vàrem sortir per dalt. La via no és gents fàcil. Escalada en lliure obligada, amb assegurances allunyades i ganes d'apretar de valent.

Una via que posa a prova els escaladors i el grauque realitzen... tota una maravella de ruta en un entorn idíl·lic. un 10!

Dos dies desprès... tornem-hi, directes al Pedraforca. Dies calorosos... busquem una via de ple estiu i amb final a un cim. Solstici d'estiu és una via que transcorre diferents fisures, totes perfectes per equipar i am un grau asequible però amb pasos complicats a cada llarg. Tot això és la tònica de la via finsa arribar a 50 metres del final. Un espectacular llarg de 6c de fisura equipada amb parabolts per forçar en lliure farà que la via acabi com millor podria ser.
Una joia trobada al 2006. Fantàstica.

Dies d'escandol!!

2009-06-05T21:26:00.008+02:00

Pont d'escandol a l'entrada de l'estiu!!!Hem quedat amb la Gemma i en Sergi per passar tres dies a rodellar tibant-li de valent però ja se sap, el que tira, tira i nosaltres deidim que hi anirem a la tarda de dissabte ja que al matí anirem a Riglos a fer una vieta llarga. Aquest cop a estat la Galletas. Una via fàcil, molt equipada i em quatre llargs de xemeneia final salvadora de la calor esfixiant que ens ha fet disfrutar d'allò més.
Doncs un cop feta la via, agafem i cap a rodellar on ens esperen als companys ja escalant des del principi de la tarda. Allà, poc cansats dels 9 llargs matinals encara tenim temps de fer 5 vietes per motivar-nos per l'endemà. Al final del dia, cansats, directes al llitet a dormir i a esperar que diumenge sigui un bon dia i la multitud d'escaladors baixi una mica respecte el dissabte.
Diumenge es desperta extrany i els sectors que voltem al matí estan plens de gent i les vies escollides no acaben de ser de la bellesa que buscavem però a la tarda i retrobant-nos amb la sombra tardana descobrim els sisens de 40 metres que estavem buscant. Espectaculars vies de continuitat sense cantos exageradament dolents però boniques perquè sí!
Amb els dits rebentats i les mans al vermell viu torna a tocar retirada a la furgoneta a recuperar forces per l'endemà.
Dilluns toca retirada dora, però ens queda tot un matí per polir vies. Ens acostem al camino (un sector que ens han desaconsellat per estar massa sobat) però sorpresa, tot i estar molt sobat hi han unes vies precioses de continuitat i desploms amb canto que no tenen desperdici. Allà la motivació creix i un per un polim vies als límits dels nostres graus a vista i amb la satisfacció de estar escalant bé.
L'anna s'endú "Bugs bunny" 6a+ a vista.
En Sergi s'endú "Felipe el hermoso" 6c (l'encadena a vista i montant la via com aquell que no vol la cosa). Per la meva part, i com a gran novetat encadeno al primer intent desprès de que en Sergi em prepari la via "la larva" 7a i caigui a l'ultim pas. El meu primer 7a al flash! Amb tot això fet i un bon regust de boca encara tenim temps de baixar al sector del criminal tango on encadenem en sergi encadena a vista el segon 6c el dia "el hombre de la barca" i jo em barallu per montar algun setè del costat.
Amb les piles a zero i les poques ganes de tornar a la feina, dinem, ens banyem i emprenem el camí de tornada direcció Espinelves - Cardadeu. Un bon pont amb una via a Riglos, una quinzena de sisens, un setè i el més important, estones impagables d'amistats retrobades que valen més que mil vies juntes.

Una abraçada gegant a totes elles i ells i felicitats en Sergi per l'encadenament recent de la cleo (7a+) que es va endur dimecres passat.

A l'anna un petó gegant i a recuperar-se, que d'aqui quatre dies estaràs recuperada i ni els sisens ni les canals de neu podran parar-te. Un petó gegant.

algunes fotos ...

2009-05-21T20:22:00.006+02:00

Ca l'aglà (la ressenya)

2009-04-07T10:56:00.004+02:00

Clica sobre la imatge per veure-la millor

primeres cascades

2009-03-03T18:36:00.003+01:00

Pedraforca, Antartis (Boi), Dopamine (Gavarnie) i Les moulins (La Grave - alps).

les moulins

2009-02-06T19:28:00.000+01:00

buaaaaaaaaaaaaaaa, com m'agrada!!!! em sembla que haure de canviar la frase mítica!!

Peñon d'Ifach...si plou aquí... posat allà!

2009-01-01T18:40:00.002+01:00

l'Anna al començament de la cresta final després d'acabar la via "Same" al peñon d'Ifach.

Obertura de "ca l'Aglà"

2008-12-12T16:15:00.001+01:00

Ca l'Aglà

2008-11-13T17:12:00.011+01:00

Quedava un barret per obrir, la típica pedra en forma de barret del collsacabra que li dona l'últim toc màgic a algunes vies i l'objectiu d'avui era despenjar-nos fina a la segona reunió que vam deixar muntada l'últim dia i acabar la via sortint pel sostre. El dia es preveia més llarg del que ha estat en realitat i desprès de clavar un parell d'expansions i fer un bon mantel de sortida des de l'últim esgraó dels estreps ens plantem a dalt de la barra de ferro. Una estona més per muntar la instal·lació de ràpel que haurà de deixar les cordades posteriors a peu de via i com el que no vol la cosa ja em acabat la nostra primera via.

Ara només faltarà fer una bona repetició integral, desxifrar la graduació final i muntar una bona ressenya amb el material adequat. Això si, uns bons trossos de fissura desequipada i de roca del collsacabra farà les delícies d'alguns escaladors i saber escatimar camalots en alguns punts també pot ser una de les claus de la via.

Per l'obertura em fet servir ni més ni menys que un joc ben complet de friends i un altre de tascons així com un reguitzell d'espits, uns quants pitons i dos parabolts per la instal·lació de ràpel, tot i que la intenció és deixar-la preparada per fer el voltant de 50 metres que puja sense martell. Ja es veurà!

Obrir l'últim pas de via i arribar on hom es mescla amb la natura i els raigs de sol

practicant autodetencions

2008-11-12T16:50:00.004+01:00

preparant-me pel curset d'alpinisme em vaig anar a tirar per alguna pendent... divertit!

No tenim ni calefacció a casa i encara cridem el mal temps...

2008-11-08T01:02:00.005+01:00

puigmal per la vessant francesa.
6/11/08

dau petit i un video ràpid

2008-10-23T11:24:00.003+02:00

de 0 a 100...

2008-10-13T09:57:00.005+02:00

Doncs de 0 a 100 amb menys de dos anys i una felicitat extrema pels bons moments passats, les estones de por i els molts companys/es descoberts. L'agullola xica del grau (pla de fàbregas-Rupit) va ser la via que vaig enregistrar com a número cent acompanyat de l'anna, tot un plaer!

Ara sembla molt enllà quan una dia vam decidir amb en Sergi anar a fer la via "sol solet" a Montserrat amb una mà a cada ou i una tècnica que ara faria abortar qualsevol tentativa. Des de llavors, tot un món i una preciosa evolució.

tornem-hi!!

2008-10-05T16:10:00.005+02:00

Passa l'estiu... encara no tinc feina... ja tinc el dit semi-curat i les ganes d'escalar metres em tornen com en els moments que vaig estar més fanàtic. Doncs dos dies desprès de treure'm la fèrula i probar alguna vieta d'esportiva per veure com responia el dit me'n vaig decidit a fer el "bàlsam de tigre" a la paret bucòlica d'oliana. Feia dies que no feia metres i escalar em solitari significava fer la via dos cops, dons dit i fet, una matinal precisosa i retrobament amb l'escalada. Nous reptes al cap i dies de festa per endavant...

"the show must go on"

Cansat de fer metres...

2008-09-02T13:48:00.007+02:00

Desprès d'un juliol i una primera quinzena d'agost fent vies i més vies llargues el meu cocu ha dit prou i ara té ganes de fer el mico i una miqueta l'animal. Així que aproofitant els ultims dies de caloreta d'aquest estiu vam decidir anar a provar que és això del psicobloc a l'escala.

Vies xules, caigudes inesperades i alguna que altre ferida per marcar el pas per la roca de illa mateua.

Barrio - Belloq. La nord del Vignemale, la nord del pirineu!

2008-08-29T16:05:00.013+02:00

17, 18 i 19 de Juliol. Aquest ha de ser el cap de setmana que em porti a escalar la cara nord del Viugnemale per la via més clàssica i una de les més famoses del pirineu, la línia de Barrio i Belloq.

Dies abans de marxar cap al refugi de les oulettes de gaube, estic realment nerviós i durant estones "cagat" i tot davant d'una de les parets de més envergadura que puc escalar, i sobretot, pels comentaris dels escaladors experimentats que em confirmen que no seriem la primera cordada a fer nit a la paret en el cas de que això succeis.

Doncs un cop tastejat el material i amb la il·lusió rebosant els nostres cosos emprenem el camí del cotxe al refugi. Després d'un bon sopar i una nit de nrevis ens aixequem de fosc per començar a caminar glacera amunt fins a trobar la famosa línia d'ofita verda que ens ha d'indicar l'inici de via. Allà i un cop agafat més fred del desitjat comencem a escalar. Els primers metres són senzills, però sabem que el que ens cansarà no serà la dificultat de la via, sinó la seva gran envergadura, les grans dimensions i la caminada de desprès.

La jornada es fa llarga i tot i començar dora al migdia hem realitzat un terç d'aquesta i ens comencem a enfrontar a l'aresta intermitja. Després dels trosos més espectaculars arribem als esquistos ja entrada la tarda i només queda fer els ultims llargs amb prou serenitat com per arribar de dia al cim però no cometre errades en l'últim tros i on ja comencen a notar-se clars síntomes de cansament.

Per fi, i amb el sol il·luminant l'espectacle pirineic ens plantem al capdemunt del pique Longue (2998), però sense perdre temps comencem a desgrimpar el primer tros del descens i baixem saltant i rient per l'excelent glacera. Un cop arribem al refugi de Baycellance la nit se'ns tira al damunt i acabem fent el collet que separen els dos refugis amb frontal on un cop al capdamunt només caldrà seguir el camí fressat de tornada sense perdre de vista la llum del refugi que ens aguarda. Al final, després de tres hores de descens i de un dia sencer d'activitat ininterrumpuda arribem a descançar i celebrem haver coronat el Vignemale per la cara nord. Un espectacle d'emocions barrejades amb cançament m'envien directe al llit. L'endemà quasibé no em desperto de cansat, però un bon esmorzar i avall direcció al cotxe.

Ara... a pensar amb les Dolomites!!

I que passa quan plou...?

2008-05-18T20:02:00.003+02:00

de concert amb una panda

2008-05-12T15:01:00.004+02:00

jejeeee... gaudint i gaudint de la festa i dels companys de grup que tantes alegries donen malgrat tantes hores roben... la vida és espectacle i és un plaer compartir-lo amb ells!
garla que garla i la dona del canari

Fess-tival. 4rt Open de bloc a la Salle

2008-05-06T15:11:00.015+02:00

Doncs ara feia temps que no hi posava res per aquí, molts projectes i moltes activitats però sempre sense càmera... això de plasmar-ho tot sobre foto... sovint penso en les coses que he fet i no tinc en imatge i també trobo romàntic refcordar aquells moments de por que passes i on l'últim que penses és "quina foto més maca que faria ara!!"

Doncs voltant per internet he trobat les fotos que em van tirar mentre participava al 4rt Open de bloc Fess-tival a la Salle de Barcelona i on em van fer apretar fort per intentar encadenar blocs un pel complicats per mi!! (ja sabeu que això d'estar a un pam de terra...no és ben bé el que em tira més).

Doncs aquí la seqüència en tres imatges dels primers passos de un bloc que em va quedar pendent però que em va fer disfrutar d'allo més.

Pèndol al Molí Bernat

2008-02-12T16:49:00.000+01:00

El novembre de l'any passat en Subi va muntar un extraudinari pèndol. Aquest tio porta el fanatisme a la sang i aquests són els salts que en van sortir.

Dia de reis a savassona

2008-01-24T16:46:00.000+01:00

Dons un dia de bloc amb els fanàtics de Tona tibant-li als a savassona. A veure si ben aviat puc penjar la pujada al dau amb solo.

l'Agullola

2008-01-17T15:58:00.000+01:00

Doncs abans de començar a penjar les animalades projectades per aquests any que ve, us deixo amb un parell de videos de l'any passat. L'escalada a l'agullola de Rupit i el pèndol de la Corbera. Tots dos muntats pel mestre elf.

Pèndol a la Corbera

2008-01-17T15:57:00.000+01:00

El pèndol de la Corbera. Entre vistes espectaculars i sensacions inèdites. Des de sota aquests sostres... em van començar a venir les ganes de saltar. Aquí va començar tot.

Un cap d'any diferent

2008-01-15T14:48:00.000+01:00

L'edu i jo vam decidir anar a passar al cap d'any a mitja paret, concretament al salt de sallent, i aquí quatre fotos de l'escalada que vam fer abans i desprès de celebrar unes sonades campanades a cop d'olla a les 8 de la tarda hora rupitenya. Un bon cap d'any...diferent!

Pèndols per despedir l'any

2008-01-15T13:40:00.000+01:00

Per començar a omplir una mica això, aquí va algun pèndol dels que vam fer l'any passat. Aquest concretament el dia 29 de desembre al ripollès amb en joe, l'edu i l'adri.

Aventura en solitari al pla d'aiats...

2008-01-14T21:39:00.000+01:00

La tarda del dissabte es transforma de color blanc. Els carrers queden plens de neu i les meves ganes per realitzar el camí vertical d’Aiats s’incrementen en saber que l’aproximació i l’entorn de la via estaran regats d’una llum especial. Així que els dubtes no guanyen les pors i abans d’anar al llit deixo la maleta plena a rebentar de material i abrics. Demà serà un gran dia, el dia que puc realitzar una de les pujades més boniques des de que sóc escalador.

Toca el despertador, i el primer que faig es mirar el gruix de neu que encara queda davant de casa. Durant la nit no ha nevat i si les condicions són les esperades podré realitzar l’escalada. Surto de casa i enfilo la carretera fins a Cantonigros on el fred que encara i fa i el gel de les corbes em fan parar a fer el cafè que em convencerà que avui és el dia.
Un cop passat Cantoni agafo el camí de carro que em portarà sota els cingles d’Aiats. Es nota que no hi passa tanta gent com a la carretera i a dos per hora vigilant no patinar en qualsevol corba gelada em planto fins on les rodes del cotxe diuen prou. El sol del dia fondrà la neu i em deixarà marxar, això espero.
Material a l’esquena i abric posat, començo l’aproximació a peu de via. Una baralla constant amb els arbres nevats que em deixen blanc passa rere passa, però desprès d’una mitja hora arribo a l’spit clau. Aquí comença tot!
Em trec la roba més abultosa i els guants de neu i els col·loco dins la maleta mentre agafo el material d’escalada. Sembla que farà bon dia, i la neu ja s’està fonent. De fet a peu de via es conserven uns escaços quatre centímetres de neu i la paret sembla neta, a excepció de clapes molles que deixa la neu al fondre’s des del cim del pla.

Munto reunió i amunt! Primers passos amb lliure fins al primer buril. Amb aquestes condicions fa una mica de cosa però estic a ran de terra, aquí no hi ha perill. Un cop enfilat el primer buril segueixo amunt implacable cosint la paret buril rere buril, sense masses problemes ja que la seva proximitat només et fa patir de tant en quant. S’aproxima la hora d’escalada, i desprès d’haver deixat endarrere una reunió d’esequipada que t’obliga a fer un pas exposat, ja sóc a la segona d’elles, on preparo tots els estris per tornar al terra i pujar a recollir el material. Jumerant, jumerant torno a arribar per segon cop a la reunió on content observo els cinquanta metres que ja me cruspit.

50 metres i al cim. Empalmant dues tirades hauria d’arribar sense més mal de caps a dalt el pla d’Aiats però amb només cinc metres comencen a sorgir els problemes. Un mal gest, la corda auxiliar comença a caure i m’arrenca el portamaterial de la dreta. Mentre em giro encara espantat del soroll de la corda al caure cingle avall veig la imatge de tota la ferralla que està caient. M’és imprescindible per pujar? Que hi portava concretament en aquest portamaterial? “penso ràpidament”. La proximitat amb la reunió em fa decidir tornar a baixar fins a terra a buscar la corda i el que pugui recuperar. Dit i fet. Desgrimpo els cinc metres d’artificial que havia aconseguit pujar i torno a rapelar fins a terra. Allà recupero la corda i algun ferragot dels que m’havien caigut, però no se del cert que hi portava en aquella nansa porta-material. Un cop revisat el material que em queda decideixo seguir amunt i completar la via. Amb certa por al fracàs torno a jumerar els cinquanta primers metres de via i molt més cansat del compte torno a arribar a mitja paret. els pulmons insuflen fort en busca de l’aire, la tensió em manté més rígid del normal i tot això fa que malgrat estar al voltant dels tres o quatre graus el meu cos no estigui passant gens de fred.

A la segona va a la vençuda!! Animant-me a mi mateix segueixo amunt amb certa por i cert neguit. Ser que tot va bé però ja he tingut un ensurt que m’ha fet perdre temps, forces, i ha desestabilitzat el meu caparró. Amb ganes de completar una bona escalada amb solitari segueixo pujant buril rere buril sense parar a descansar, una sortida amb lliure desprès de la suposada tercera reunió que no equipo em fa estar a totes. Les botes no s’arrapen, la pedra del Collsacabra no dona precisament confiança i la neu que s’està desglaçant fa que hagi de donar-ho tot per atrapar la última tirada de burils. Ja la tinc! un darrera l’altre vaig enfilant-me pel tros més aèri de la via i al final de tot de l’espero... ja i sóc! La última reunió m’indica que sóc el cim. Quatre passes més per sobre d’aquesta i el cos se’m omple d’alegria al contemplar-me a dalt de tot del Pla d’Aiats.

Ho he aconseguit. La meva primera escalada amb solitària amb una mica d’entitat. Només queda contemplar la meravellosa vista de tot el Collsacabra i les guillaries pintats de blanc amb un sol radiant intentant guanyar la neu. Ara només queda baixar i sóc conscient que encara no he acabat, un parell de ràpels llargs i tocaré a terra. Ja he baixat el primer, recollir corda i seguir avall és el que pensa el meu cap quan de sobte sento un soroll de roca sobre el casc. Màgic soroll aquest que t’avisa que estas protegits, però abans de poder-me apartar una roca aquest cop de dimensions més grans cau sobre la meva espatlla esquerra. El dolor em recorre el cos, però avui no es el dia que el camí vertical d’Aiats em tombarà. Adolorit preparo el segon ràpel en compte de no fer baixar cap més roca i baixo fins a tocar terra. Recullo les cordes,intento trobar algun mosquetó més dels que m’han caigut i ara si!! He acabat el camí vertical d’Aiats, amb més problemes dels previstos i la pèrdua de material però res pot apagar el foc que em recorre el cos i que em fa sentir tant feliç.

La tornada el cotxe la realitzo gairebé corrents, l’energia m’embarga i hi ha moments que fins i tot les llàgrimes volen jugar amb mi. Arribo el cotxe, truco a la família per que sàpiguen que ja sóc a baix. Sóc un home feliç, molt feliç, potser feliç com no ho he estat mai.

Benji. 16/12/07
Camí vertical d'Aïats.

Que comenci l'espectacle!!

2008-01-14T20:49:00.001+01:00

Doncs aquí començo a escriure i a mostrar les aventures que em fan sentir viu. I res millor que compartir-les amb tothom qui vulgui.

Per començar... una frase que em va deixar un company ara fa uns mesos, i que encara em fa seguir amunt quant tinc dubtes de si les forces m'acompanyaran.

"decidit, calmat i sense neguit, sense recordar el que deixes. Sense pensar en les conseqüències del fracàs, respirant pel teu desig. En un segons només tu i el següent pas"

elf